La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles a partir del néctar de les flors. El gust i color d´aquesta substància és determinat pel tipus de flors de les que se’n recull el néctar. La técnica que involucra l’extracció de la mel de les bresques de la colmena és coneguda com apicultura.
Varietats de mels
MEL DE TARONGER: De color blanquinós, molt dolça i agradable aroma. Sedant i antiespoamòdica.
MEL DEL BRUC: Energitzant, reconstituent, rica en ferro i produiex un efecte sobre el cor.
MEL DE CASTANYER: Color fosc, gust fort. Estimula la circulació de la sang i és molt rica en ferro.
MEL D’ESPIGOL : Color claret. De gust i aroma subtils. Té propietats tòniques i antipasmòdiques, alleuja la tos i la faringitis. Útil en els nervis i estrès.
MEL D`EUCALIPTUS: Color ambre tirant a ocre. Sabor fort i específic a eucaliptus. Ultilizat en infeccions respiratòries i desifectant de les vies uriànaris. Eficaç contra la tos i les malaties respiratories.
MEL DE MIL FLORS : Procendent de varis tipus de flors. Color clar i consistencia líquida. Molt digestiva.
MEL ROMANÍ: Color ambre clar. Molt aromática i gustosa és recomanable en trastorns hepàtics, úlceres gàstriques. Estimulant. Afavoreix el funcionament del fetge.
MEL DE FARIGOLA: Color ambar. Molt apreciada per ser aromática i agradable al paladar. Eficaç contra refredats i bronquitis, problemes digestius i la fatiga.
Les mels no posteurizades tendeixen a posar-se dures a partir de 13ºC. La mel no cristalitza per sota 5ºC ni per sobre dels 25ºC. La solució per tornar-la al seu estat és escalfar-la al bany maria per tornar-la líquida.
Els rovellons són coneguts també amb el nom d’esclata-sangs, vinader o rovelló de solell. Tenen un color entre rosat, ataronjat i fons i tot verdós, amb un barret de 4 a 18 cm de diàmetre i el peu cilíndric, rabassut i dur però molt trencadís. La seva carn es ferma, de color blanquinós, i la sang o làtex és de color vinós. El seu gust és lleugerament amarg.
Es diu que el calçot va ser descobert per un solitari pagès vallenc anomenat Benaiges, de finals del segle XIX conegut amb el nom de “Xat de Benaiges” qui començà a coure a la brasa els grills tendres nascuts de la ceba vella conreats especialment per a ésser cuits a la flama, i que també fou ell qui s’enginyà l’amaniment o la salsa que, amb algunes variants, avui mengem.